La festa major de l'Hospitalet de Llobregat se celebrava fins als anys 1970 per Sant Roc, el 16 d'agost. I lligada a la celebració de la festivitat per part de l'església. En aquella àpoca havia estat una de les festes més importants del Pla de Barcelona, però entrà en decadència a causa d'una programació poc atractiva i de l'expansió de la vitalitat dels nous barris perifèrics, que anaven agafant protagonisme festiu en detriment del nucli històric. En aquesta carta, la parròquia de Santa Eulàlia convida a l'Alcalde i al Consistori als actes previstos per a la festa major.

El Faro del Llobregat va ser una publicació es va existir entre els anys 1914 i 1918. Publicada a Sant Feliu de Llobregat. La voluntad d’aquesta publicació segons la seva carta de presentación enviada al Ajuntament de l’Hospitalet, era la de donar l’opinió al poble i defensar els interessos dels ciutadans de la comarca. En aquest escrit s'informa de la creació d'aquesta publicació i demana que l'Ajuntament de l'Hospitalet s'hi subscrigui i el promocioni.

Joan Caballé i Fàbregas, professor d’arquitectura i resident a Barcelona, demana a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat si li poden fer arribar una còpia dels segells vigents i, sobretot, dels antics, dels quals se’n tingués notícia documental, per poder completar la seva col•lecció. No es refereix als segells de les cartes de correus, sinó a aquelles marques dels ens municipals per les quals se senyalava qui emetia el document de torn. Aquests emblemes solien estar composats per algun dibuix heràldic relatiu al topònim de la localitat o al senyoriu al qual pertanyien. De fet, la importància del segell té a veure amb aquest darrer aspecte, ja que a través del dibuix heràldic es podia saber qui era l’autoritat emissora i, per tant, la importància del document. Així doncs, no ha d’estranyar que, en temps pretèrits, no només institucions públiques ostentessin aquestes marques, sinó que monarques, nobles i eclesiàstics també se’n servissin amb els ja coneguts segells de cera.

Josep Anselm Clavé i Camps va néixer a Barcelona l’any 1824 i morí a la mateixa ciutat l’any 1874. Va ser un polític, compositor i escriptor català. Fundador del moviment coral a Catalunya i Espanya i impulsor del moviment associatiu. Amb els cors va aconseguir donar eines culturals a les classes obreres i això va ajudar a adquirir formació, autoestima i al mateix temps un fort sentiment de pertànyer a un col·lectiu. Aquest fet va provocar que es convertís en un eix vertebrador de la societat catalana. En aquest escrit la Coral Campestre convida a l'Alcalde i al Consistori a l'acte d'homenatge en commemoració del centenari del seu naixement que té lloc a la plaça de l'Ajuntament. S'acompanya un petit cartell que inclou l'anunci i el programa d'activitats.

El 24 de juny de 1895 té lloc la inauguració de la nova Casa Consistorial de L’Hospitalet de Llobregat, així com de l’edifici de les Escoles públiques, gràcies al donatiu que féu Rossend Arús i Arderiu (1845-1891), veí del municipi, qui fou membre del Centre Català i secretari del Primer Congrés Catalanista. El cerimonial havia de rebre la benedicció del bisbe de Barcelona qui, no podent assistir a l’acte per estar practicant la Santa Pastoral Visita, delegà a l’arxipreste de Sant Feliu de Llobregat que verifiqués la benedicció dels edificis en nom del bisbat.

En aquesta carta un grup d'escombriaires arribats de Barcelona i ubicats, per designació de les autoritats, sota les bòbiles de Collblanc, es queixen de l'intrusisme d'un altre grup de gent gallega que fan tasques d'escombriaires. Justifiquen que ells s'han construït les seves cases d'obra, les han pintades i tenen cura de la zona perquè estigui neta i sense mals olors i que en canvi els altres viuen a dues passes en la brutícia, en barraques i a més a més la seva conducta és dolenta. Demanen a l'Ajuntament que els posin condicions d'higiene i de moralitat o que els eradiquin de la zona. Signa la carta la comissió d'escombriaires.

L’Hospitalet és una ciutat situada en un enclavament fàcilment inundable ja que recull les aigües que baixen de la Serra de Collserola cap a la plana del Delta del Llobregat. A més a més a aquest fet s’ha d’afegir que el clima mediterrani fa que es produeixin episodis de pluges fortes en breus períodes de temps. Això provoca que hi puguin haver grans riuades de manera inesperada causant grans pèrdues. A setembre de 1913 es produïren pluges torrencials que van provocar el desbordament del riu Llobregat al seu pas per l'Hospitalet i aquest document parla de la finca Farinera del barri de la Marina, que té una xemeneia de gran alçada i que amb els darrers aiguats s'ha inclinat perillosament cap al camí més proper. L'Ajuntament insta al seu propietari perquè reformi o enderroqui la xemeneia i evitar mals majors i diu també que prendrà mesures coercitives si no en fa cas.

El militar Miguel de Araoz fou enviat a Catalunya com a Capità General per aturar la revolta de la Jamància o Camància. Aquesta fou l’última de les rebel•lions conegudes com les bullangues, que van tenir lloc a Barcelona entre 1837 i 1843. Els revoltats estaven en contra del govern espanyol, el qual havia dissolt el senat violant la Constitució de 1837. Araoz fou nomenat cap de l’exèrcit a Catalunya el 16 de setembre i va publicar aquest discurs en el que intentava convèncer els revoltats perquè es rendissin: “Seamos españoles, no provoquemos crisis y conflictos, (...) ceded a la reflexión, no queráis ser los causantes de la desventura de la patria, meditad sobre la suerte de esa capital, que por su industria es la envidia de los estrangeros.” Però Miguel de Araoz no se’n va sortir i fou destituït la setmana següent de ser nomenat. Finalment, després de diversos bombardejos sobre Barcelona (dirigits pel futur general Prim), la revolta fou esclafada.

El Negociat d’Ensenyament del Departament de Cultura de la Generalitat va enviar aquest llistat de mestres que havien estat traslladades degut a l’ocupació de Lleida per part de les forces franquistes. Les mestres Teresa Esteve i Serra, Teresa Florensa i Bea i Anna Maria Cid i Letamendi van ser destinades a centres escolars de l’Hospitalet.

El servei de l’ensenyament secundari encara no havia estat traspassat a la Generalitat, i per tant aquesta era una competència del govern central de la República. Això li explicaven a l’alcalde des del Departament de Cultura. L’Ajuntament de l’Hospitalet estava interessat en potenciar l’ensenyament secundari i calia trobar la fórmula per coordinar-se amb l’Estat i poder fer front a les necessitats de la població.

L’Ajuntament va demanar a la Direcció General de Radiofusió de la Generalitat que s’emetés per ràdio un anunci demanant que se cedís excepcionalment la recaptació dels espectacles a favor dels afectats pel terrible bombardeig que acabava de patir l’Hospitalet i que havia provocat nombroses morts.

El 19 d’agost de 1937 l’alcalde de L’Hospitalet convocava a l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, entre d’altres, a acudir a la constitució de la Junta de Defensa Passiva Local. Aquest organisme seria l’encarregat de promoure i recolzar la construcció de refugis antiaeris per protegir la població dels atacs de l’aviació feixista.

L’hospitalenc Antoni Blanch era un soldat aviador que a l’inici de la Guerra Civil es trobava destinat al Marroc. Juntament amb un mecànic, va desertar del bàndol franquista i va fugir en avió per incorporar-se a les forces republicanes. Aquesta gesta el va fer molt famós i va ser proclamat un heroi de la República. El 1937 però, Antoni Blanch va morir en un combat aeri prop de Madrid. Per aquest motiu l’Ajuntament li va retre aquest últim homenatge.

El Centre d’Esports de L’Hospitalet va convidar l’alcalde a assistir a un partit de futbol amb finalitats benèfiques el 18 de desembre de 1937. Els diners recaptats havien de ser destinats per ajudar els combatents republicans que lluitaven al front. El president del Centre d’Esports era Joan Marsol i Ricart, i el partit havia de tenir lloc al camp de La Remunta.

Són diverses les postals de milicians de l’Hospitalet que lluiten al front que es conserven a l’Arxiu Municipal. En aquesta, els milicians de l’Ateneu Republicà d’Esquerra del districte segon, els quals formen part de la Columna Macià i estan destinats a la Serra d’Alcubierre (Osca), saluden a l’Ajuntament i a la població i es conjuren per derrotar tots junts el feixisme.