El 18 de desembre de 1868 es van celebrar a Espanya les primeres eleccions amb sufragi universal masculí (les dones s’haurien d’esperar fins a 1933). Van ser unes eleccions municipals convocades arran de la Revolució coneguda com “la Gloriosa”, que havia foragitat la reina Isabel II i estava encapçalada per militars com Topete, Serrano i Prim. Malgrat la teòrica llibertat d’aquestes eleccions, podem constatar com a l’Hospitalet només van votar 229 individus dels 827 que tenien dret a fer-ho (un 27% de participació). A més, veiem com tots, absolutament tots els 229 electors, van votar pel mateix candidat (el que representava el sector monàrquic democràtic). En els documents s’explica que el partit oposat (el republicà segurament) es va mostrar indiferent al procés electoral i no va acudir a les urnes. La baixa participació també es podria explicar per la manca de costum de participar en processos electorals de gran part de la població.

Joan Rius i Vila va viure a l'Hospitalet entre 1930 i 1940. Va arribar a ser regidor de Cultura. En aquest document de 1936 (en plena Guerra Civil) veiem com proposava la instal·lació d'una nova biblioteca i d'un Museu de la ciutat. La creació del Museu no es va materialitzar fins molt temps més tard, però segurament aquest escrit constitueix la primera menció d'aquesta idea. Joan Rius i Vila va escriure, entre d’altres llibres, "Deu anys crucials a l'Hospitalet de Llobregat 1930-1940" i "El meu Josep Janés i Olivé".

El 4 de febrer de 1938 s'obrien les inscripcions per apuntar-se a la recent creada Escola de Municipal de Música, destinada a adults. En aquest ban, l'alcalde Rafael Domingo també feia saber que calia confeccionar un cens de ciutadans majors de 14 anys que no sabessin llegir ni escriure, per poder establir una escola per a adults analfabets.

Mauro Roca Beltran, habitant d’un poble de Castelló, fa arribar a través del seu ajuntament un escrit a l’Hospitalet reclamant que es cerqui la seva dona i la seva filla i se les obligui a tornar al domicili conjugal. Però la dona, Humilitat Escrig Moliner, explica a la policia de l’Hospitalet que era maltractada pel seu marit i que no pensa tornar a Castelló. Maltractada i “no només de paraula”. En aquella època aquesta violència també existia i no era perseguida. Per sort, almenys en aquest cas, sembla que la policia no es va posar de part del marit i no va obligar la dona a tornar.

El general Baldomero Espartero (1793-1879) va ser regent d’Espanya durant la minoria d’edat d’Isabel II. Es tracta d’un dels polítics espanyols més rellevants del segle XIX. Quan a finals de 1868 va triomfar l’expulsió de la monarquia borbònica, alguns van reclamar-lo perquè tornés al govern d’Espanya. De fet, el general Prim li proposà si acceptava el tro d’Espanya. Però Espartero, que vivia a Logroño i ja portava anys retirat de la política, va refusar l’oferta de ser rei. Per una banda, Espartero és recordat per la frase “cal bombardejar Barcelona cada 50 anys”. Però per altra banda, cal dir que el vell general gaudia de fama i reconeixement entre molts sectors de la societat. A l’Hospitalet, l’alcalde Rafael Casas (sorgit de les primeres eleccions amb sufragi universal masculí) va organitzar un homenatge a la seva figura durant el dia de Sant Baldomer. Aquí veiem digitalitzada la carta d’agraïment d’Espartero, signada per ell mateix, que des de 1869 es conserva a l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet.

El juny de 1938 l’alcalde de l’Hospitalet Rafael Domingo Recio va ser cridat per allistar-se a l’exèrcit. La República estava en guerra per defensar desesperadament la democràcia i el fet de ser alcalde no era motiu per esquivar la lleva. Amb aquest emotiu text Rafael Domingo s’acomiadava de tots els companys i amics del consistori. En aquell moment ni tan sols sabia quina seria la seva destinació. Per les dates, és molt possible que li toqués participar en l’últim gran enfrontament de la guerra: la batalla de l’Ebre. Desconeixem que va ser d’ell i si mai va tornar a l’Hospitalet. Seria aquest alcalde mereixedor d’un carrer amb el seu nom?

La Capitania General de Catalunya va publicar aquesta normativa que regulava la creació de mutualitats per part dels obrers. La majoria de punts intentaven limitar el poder d’aquestes associacions; com per exemple establint un número màxim de socis i prohibint que estiguessin formades per obrers de diferents indústries. Sens dubte, des de les autoritats es temia la influència i la força que podia arribar a tenir l’associacionisme dels treballadors. Ja hi havia hagut les primeres protestes i vagues (com la destrucció de la fàbrica Bonaplata el 1835) i s’havien creat els primers sindicats (el 1840 l’Associació de Teixidors de Barcelona). En aquella època l’Hospitalet encara era un poble eminentment agrícola, però aviat també hi començaren a aparèixer les primeres indústries.

L’Ajuntament informava al Jutge de Primera Instància (que estava a Sant Feliu de Llobregat) que decidia suspendre les diligències iniciades per les “lesions o contusions” causades pel mestre Joan Baptista Madorell al nen Boi Valls. Els motius per arxivar el cas sense cap mena de càstig pel mestre eren senzillament que el metge va diagnosticar que el menor ja estava curat, que ja feia tres dies que sortia de casa i que s’havia traslladat a un altre poble. Problema resolt.

Els rumors d’escàndol creixien sobre la casa d’en Francesc Pau. Aquest veí acollia a casa seva a la seva cunyada Rosa i a la filla d’aquesta, i sembla que mantenia “relacions sospitoses” amb totes dues. En aquesta còpia de l’avís que l’Ajuntament li va enviar, el Consistori l’adverteix que no ha d’admetre-les més a casa seva i que ha de cessar les relacions escandaloses amb elles. Si no ho fa serà denunciat davant la Justícia. No sabem quina edat tenia la neboda ni com va acabar l’assumpte. El que sí sabem és que aquestes situacions succeïen i quin era el tema de conversa a les parades del mercat.

Antigament cada barri tenia el seu alcalde pedani, el qual s’ocupava de reunir-se amb els veïns i representar el barri. En aquest document veiem com en Jacint Folch, alcalde pedani de Santa Eulàlia, comunica a l’Ajuntament la situació de la Francisca Susanna. Aquesta veïna va ser agredida pel seu marit i demanava ajuda a les autoritats municipals per recuperar les seves pertinences (s’entén que va marxar de casa). D’entrada el marit no volia acatar les autoritats. Però en l’anotació del marge veiem que finalment l’assumpte es resolgué “satisfactòriament entre els consorts” i l’home demanà disculpes pel greuge. Per tant, observem com la violència de gènere no era jutjada, sinó tractada i acceptada amb tota normalitat. El marit demanà perdó per no fer cas a les autoritats, no pas per pegar a la seva dona.

Fèlix Artau, mestre de l’escola municipal, escrivia aquesta reclamació a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Ho feia per queixar-se del pobre sou que rebien tan ell com altres treballadors municipals (entre ells l’ajudant del mestre i l’agutzil). A més, també denuncia que ni tan sols poden “gaudir relativament del seu mesquí sou” perquè el consistori acumula mesos de retard a l’hora de pagar-lo. El mestre acaba la sol·licitud tot advertint que si la corporació municipal no respon a la seva reclamació els treballadors acudiran a una autoritat superior per manifestar la seva queixa. Sens dubte aquest document corrobora la dita popular “passar més gana que un mestre d’escola”.

En aquest document Joan Soler i Mestres fa el recompte dels honoraris que ha de cobrar per la seva feina com a arquitecte municipal entre gener i juny de 1860 (tot i que l’escrit és de setembre de 1861). D’aquesta manera podem saber quines obres públiques es duien a terme o es projectaven a l’Hospitalet durant els primers mesos de 1860: l’anivellament de la Riera de la Creu, el projecte de portar aigua potable a la població i l’habilitació d’un edifici del carrer major com a escola i com a casa per a la mestra.

Segons els treballadors de l’Hospitalet afiliats al sindicat de la Confederació Nacional del Treball, Cosme Toda era el pitjor empresari de la ciutat. En aquest pamflet veiem com el denuncien, l’acusen d’explotador i fins i tot l’arriben a amenaçar. Tot plegat ens ensenya les tenses relacions entre obrers i patrons que es vivien en aquella època.

Màquines i obrers. L’arribada de màquines que substituïen el treball humà no va despertar cap simpatia als treballadors de les indústries. De la mateixa manera que a Anglaterra (on va néixer el luddisme, el moviment que defensava la destrucció de maquinària), a Catalunya van esclatar conflictes com el de les selfactines. Aquestes eren unes màquines de filar automàtiques que estalviaven mà d’obra. Durant la jornada del 14 de juliol de 1854 diverses fàbriques tèxtils van ser cremades per grups de filadors enrabiats per l’atur forçós al qual es veien abocats. Dos dies després, el Capità General de l’exèrcit a Catalunya Ramon de la Rocha va publicar el ban que aquí observem; avisant que tot aquell que incendiés un edifici seria condemnat a mort al cap de sis hores després d’un absurd judici militar (com veiem, la pena ja estava dictada abans de celebrar-se). Cal dir que després d’aquest ban la crema de fàbriques va cessar, però el conflicte no finalitzà. Els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, van declarar-se en vaga pacífica. Amb les indústries aturades durant dies i la negociació del propi La Rocha amb els líders obrers, el Capità General acabà signant el 25 de juliol la prohibició de l’ús de les selfactines. I a principis d’agost La Rocha fou rellevat per un altre Capità General.

El 1862 Joan Aldavert va construir una fàbrica al costat del Torrent Gornal, davant de la carretera que anava cap a Sant Boi de Llobregat. El Torrent Gornal era una riera que transcorria més enllà de l’avinguda que avui porta el seu nom. Per això, antigament, carrers com els de Rosalía de Castro i Juan Ramon Jiménez van ser anomenats Torrent Gornal. A l’Arxiu conservem plànols de la fàbrica i també aquest dibuix de l’arquitecte Joan Soler i Cortina sobre una sèrie de travessers que es volien construir al camí del Torrent Gornal per tal d’alleugerir el pendent.

Aquest document és una còpia dels formularis que l'Ajuntament havia de fer arribar al Governador de la Província per informar-lo de quines societats de socors mutus existien a l'Hospitalet. Observem com a mitjans del segle XIX els treballadors de la població ja començaven a associar-se per poder ajudar-se entre ells en el cas de necessitat. Són el precedent dels sindicats i estaven molt limitats per les autoritats, que no volien que les associacions prenguessin massa poder. A l'Hospitalet veiem que n'hi havia: la de Sant Antoni de Pàdua (fundada el 1851 i amb 149 socis), la de Sant Antoni Abad (del 1852 i 171 socis) i la de Sant Isidre (del 1855 i 144 socis).

Els patrons de la indústria de la ceràmica de L’Hospitalet, encapçalats per Cosme Toda, denuncien la situació de conflicte que mantenen amb els treballadors. Segons ells, tot i la seva disposició a augmentar-los a el sou una pesseta al dia, el sindicat ha declarat una vaga. Els empresaris demanen que l’Ajuntament utilitzi la seva autoritat per obligar els obrers a abandonar la vaga i reintegrar-se a la feina.

Acta de sessió extraordinària del Ple