Màquines i obrers. L’arribada de màquines que substituïen el treball humà no va despertar cap simpatia als treballadors de les indústries. De la mateixa manera que a Anglaterra (on va néixer el luddisme, el moviment que defensava la destrucció de maquinària), a Catalunya van esclatar conflictes com el de les selfactines. Aquestes eren unes màquines de filar automàtiques que estalviaven mà d’obra. Durant la jornada del 14 de juliol de 1854 diverses fàbriques tèxtils van ser cremades per grups de filadors enrabiats per l’atur forçós al qual es veien abocats. Dos dies després, el Capità General de l’exèrcit a Catalunya Ramon de la Rocha va publicar el ban que aquí observem; avisant que tot aquell que incendiés un edifici seria condemnat a mort al cap de sis hores després d’un absurd judici militar (com veiem, la pena ja estava dictada abans de celebrar-se). Cal dir que després d’aquest ban la crema de fàbriques va cessar, però el conflicte no finalitzà. Els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, van declarar-se en vaga pacífica. Amb les indústries aturades durant dies i la negociació del propi La Rocha amb els líders obrers, el Capità General acabà signant el 25 de juliol la prohibició de l’ús de les selfactines. I a principis d’agost La Rocha fou rellevat per un altre Capità General.

Acta de sessió ordinària del Ple. En aquesta Acta, el Secretari de l'ajuntament Manuel Jioncs explica que el consistori, reunit en sessió pública ordinària i presidit per l'alcalde popular Rafael Casas, havent decidit plantar aquell dia, dia de l'onomàstica del general Baldomero Espartero, que feia aquell 27 de febrer 76 anys, l'Arbre de la Llibertat a la villa, havia tingut lloc una festa popular improvisada en el seu honor, motiu pel qual es decideix escriure un relat explicant aquest fet al general Espartero, que va agraïr uns dies després aquest acte mitjançant una carta, que conservem a l'Arxiu. Van assistir a aquesta reunió els regidors següents: Josep Diví, Jaume Bou, Isidre Escudé, Josep Piera, Francesc Prats, Joan Batllori, Vicens Montserrat, Josep Casas i Francesc Piera.

El 29 de gener de 1826 el Comte de Villemur, Governador de Barcelona, va enviar una ordre del Consell Reial a tots els pobles del seu corregiment. Arran de l’avís de l’ambaixador espanyol a França, el Consell Reial prohibia a Espanya una sèrie de llibres considerats “obscenos revolucionarios o impíos” que s’editaven a París i arribaven a la península. En aquesta ordre s’incloïa un llistat de les obres il·legals que intentaven passar desapercebudes portant títols que semblessin inofensius, com per exemple, la "Vida de San Alejandro", sota la qual es publicava l'obra de Jean-Jacques Rousseau "Júlia o la nova Eloisa"; la “Vida de San Marcelino”, que amagava en realitat la perillosa “Filosofia de Voltaire” i la “Vida de Santa Cecília” que amabava l’obra de Goethe “Werther” o la "Vida de San Esteban", sota la qual s'editava la novela "La Religiosa" de l'enciclopedista Denis Diderot.

El 18 de desembre de 1825 va arribar a l’Ajuntament de L’Hospitalet aquesta circular de la Intendència de Policia del Principat signada pel seu responsable Francisco Enríquez. Com es pot observar, tracta sobre la recerca de la banda de lladres que havia assaltat el correu que viatjava de Madrid a Irun, robant un vestit de seda de la Índia brodat en plata que la reina Maria Josepa Amàlia enviava al seu pare (el príncep de Saxònia). Aquesta reina s’havia casat amb Ferran VII quan tenia 16 anys (i ell 35), sent la tercera esposa del monarca espanyol. Igual que les seves dues antecessores, va morir jove i sense donar descendents al tron (el 1829, amb només 25 anys).

En un ban, l’alcalde José Matías de España va disposar la prohibició de la circulació, pels carrers i calçades amb pis d’asfalt, de vehicles de tracció animal i mecànica amb rodes amb llantes metàl•liques sense recobrir. La sanció per infringir la norma era de 250 pessetes. A l’octubre de 1969, Luis Layola de la C. N. S. Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Hospitalet de Llobregat enviava a l’Ajuntament una còpia d’aquest cartell que estava penjat al tauler d’anuncis del sindicat.

El militar Miguel de Araoz fou enviat a Catalunya com a Capità General per aturar la revolta de la Jamància o Camància. Aquesta fou l’última de les rebel•lions conegudes com les bullangues, que van tenir lloc a Barcelona entre 1837 i 1843. Els revoltats estaven en contra del govern espanyol, el qual havia dissolt el senat violant la Constitució de 1837. Araoz fou nomenat cap de l’exèrcit a Catalunya el 16 de setembre i va publicar aquest discurs en el que intentava convèncer els revoltats perquè es rendissin: “Seamos españoles, no provoquemos crisis y conflictos, (...) ceded a la reflexión, no queráis ser los causantes de la desventura de la patria, meditad sobre la suerte de esa capital, que por su industria es la envidia de los estranjeros.” Però Miguel de Araoz no se’n va sortir i fou destituït la setmana següent de ser nomenat. Finalment, després de diversos bombardejos sobre Barcelona (dirigits pel futur general Prim), la revolta fou esclafada.

L’hospitalenc Antoni Blanch era un soldat aviador que a l’inici de la Guerra Civil es trobava destinat al Marroc. Juntament amb un mecànic, va desertar del bàndol franquista i va fugir en avió per incorporar-se a les forces republicanes. Aquesta gesta el va fer molt famós i va ser proclamat un heroi de la República. El 1937 però, Antoni Blanch va morir en un combat aeri prop de Madrid. Per aquest motiu l’Ajuntament li va retre aquest últim homenatge.

“Edicto general comprehensivo de todas las Reales Provisiones y Ordenes y de los Edictos, Instrucciones y Providencias generales dadas en este Principado de Cataluña para preservarles y resguardarle de la peste o contagio que aflige à la Provenza” Barcelona, 1 de juliol de 1721. Aquest edicte estableix les disposicions que l’autoritat ha establert per preservar el Principat de Catalunya de la pesta que assola la regió francesa de la Provença, declarada el juliol del 1720 a la ciutat de Marsella. El text il·lustra sobre els efectes que tenia la pesta i la percepció que les autoritats tenien d’aquesta malaltia epidèmica: “Siendo la Peste, ò el mal Contagioso la total ruìna, y destrucción de los pueblos, y el castigo mayor, que en lo temporal pueden padecer las Provincias [...] al qual regularmente acompañan la impossibilidad de los comercios, el abandono, y desvio de los Estraños, y Confinantes, el desconsuelo de las Familias [...] y penuria de todos los generos mas precisos, el horror de los cadaveres, el despecho de muchos de los afligidos, la desenfrenada libertad de los facinerosos, los robos, los sacrilegios [...]”. L’edicte, que comprèn 92 pàgines, a més del Indice Alphabetico de este General Edicto, és signat pel marquès de Castel-Rodrigo, capità general del Principat de Catalunya. La impressió és a càrrec de Joseph Teixidó, impressor del Rey N. Señor. El rei és Felip V, vencedor de la guerra de Successió.

Aquest document correspon a les ordres enviades a tots els municipis de Catalunya per la Junta d’Inspecció d’Escoles del Principat. Es tracta d’ordres reials i de disposicions promulgades per la Reial Junta Superior d’Inspecció d’Escoles del Regne. Tracten sobre l’anomenada “purificació” dels mestres de primeres lletres. És a dir, per assegurar el retorn de l’absolutisme, Ferran VII va ordenar que es depuressin tots aquells individus que havien rebut el títol de mestre durant el període de govern constitucional (1820-1823). Pel bé de la Monarquia i de l’Església, calia evitar l’ensenyament i la difusió de les idees liberals.

Durant la Guerra del Francès l’exèrcit de Napoleó va ocupar Catalunya. Les autoritats franceses van crear el Govern General de Catalunya, el qual s’adreçava a la població amb textos com aquest que es conserva a l’Arxiu Municipal de L’Hospitalet. Étienne Jacques MacDonald, Mariscal de l’exèrcit francès i Duc de Tarento, va ser Governador General de Catalunya entre 1810 i 1812. Posteriorment va formar part de la desastrosa campanya de Napoleó a Rússia.