Els cors de Clave van ser unes entitats fundades pel poeta Josep Anselm Clavé per elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. A l'Hospitalet el primer cor va ser el Cor El Llobregat. Va ser el propi Anselm Clavé qui va dirigir el primer concert. L'any 1882 es va crear La Sociedad Coral Campestre.

En un primer escrit del negociat núm.2 de l'Ajuntament, s'informa que Carme Gómez Serret, habitant a la botiga del carrer Campalans, 82; ha acudit a les autoritats demanant que de la seva filla Dolors Rovira sigui reclosa en un convent. Resulta que la noia, de només quinze anys, té molt mala conducta i no hi ha manera de corregir-la. En un ofici de resposta al Governador Civil de Barcelona, l’Ajuntament de l'Hospitalet informa que l'Arxiu Municipal no té cap documentació sobre la conducta o mals antecedents d'aquesta menor del barri de la Torrassa. Però sí que informa que la mare i els veïns diuen que la noia havia marxat a viure a Barcelona, al Carrer Cardona, 7; amb una senyora que regentava una casa de cites.

El Governador de Burgos envià un telegrama al Governador de Barcelona per saber on es trobava la jove Gregoria Alameda, ja que el seu pare no tenia notícies de la seva filla des de feia més de dos mesos. Suposadament la noia vivia a l'Hospitalet. L’alcalde de l'Hospitalet respongué que la dona del senyor Arumí, que la tenia com a serventa, va informar que la Gregoria va acomiadar-se justament abans d'ahir, dient que anava al poble a casar-se.

En aquest document adreçat a l’alcaldia, Gabriel Boada Travessa, es dona per assabentat de l’acord de l’Ajuntament pel qual es posa el nom de carrer Boada a una línia de cases que es troben situades dins del perímetre de la seva fàbrica. La fàbrica Boada y Buigas es dedicava a la fabricació de productes químics i estava situada al barri de la Marina, a la vora del mar. L’expedient de construcció de la fàbrica (C410188400158) inclou un plànol de la façana de la fàbrica de 22 de febrer de 1884.

Màquines i obrers. L’arribada de màquines que substituïen el treball humà no va despertar cap simpatia als treballadors de les indústries. De la mateixa manera que a Anglaterra (on va néixer el luddisme, el moviment que defensava la destrucció de maquinària), a Catalunya van esclatar conflictes com el de les selfactines. Aquestes eren unes màquines de filar automàtiques que estalviaven mà d’obra. Durant la jornada del 14 de juliol de 1854 diverses fàbriques tèxtils van ser cremades per grups de filadors enrabiats per l’atur forçós al qual es veien abocats. Dos dies després, el Capità General de l’exèrcit a Catalunya Ramon de la Rocha va publicar el ban que aquí observem; avisant que tot aquell que incendiés un edifici seria condemnat a mort al cap de sis hores després d’un absurd judici militar (com veiem, la pena ja estava dictada abans de celebrar-se). Cal dir que després d’aquest ban la crema de fàbriques va cessar, però el conflicte no finalitzà. Els filadors, amb la solidaritat dels teixidors, van declarar-se en vaga pacífica. Amb les indústries aturades durant dies i la negociació del propi La Rocha amb els líders obrers, el Capità General acabà signant el 25 de juliol la prohibició de l’ús de les selfactines. I a principis d’agost La Rocha fou rellevat per un altre Capità General.

“Hágame el favor, Oliveras”. El president del Consorci de la Zona Franca, Fernando Álvarez de la Campa, enviava aquesta carta a l’alcalde de l’Hospitalet Just Oliveras Prats. L’home estava fart de l’actitud de l’alcalde i de la lentitud del consistori en la concessió d’un permís d’urbanització d’un nou barri. Pel que sembla, entre els dos individus hi havia hagut amistat, ara però, el president de la Zona Franca se sent traït i expressa el seu descontentament amb ironia i fins tot amb amenaces. El text no té pèrdua.

La Comissaria General d’Ordre Públic de l’Hospitalet va elaborar aquest informe sobre els desperfectes ocasionats pel bombardeig franquista que va tenir lloc a les cinc del matí del dia 21 de gener de 1938. Es detallen els llocs on va caure cada bomba, sent el recompte final de 25 bombes llançades sobre el municipi. Tot i els molts danys causats, s’esmenta que sortosament no hi va haver cap víctima mortal.

Miguel Romeu i Madorell va néixer a l'Hospitalet l'any i va fer estudis de mestre de nens. Quan ja havia obtingut una plaça va decidir donar classes a la seva ciutat. I no fou gens fàcil ja que la plaça a l'Hospitalet tenia una qualificació inferior, va haver de renunciar a alguns drets adquirits. Va passar 10 anys a Sabadell i a la fi va obtenir la titularitat a l'Hospitalet. El 1880 va ocupar la plaça que va deixar vacant el seu oncle, Joan Madolell i Badia, i va treballar a la ciutat fins la seva jubilació. Va treballar de mestre 43 anys, 38 a l'Hospitalet. El 15 de maig de 1919, per celebrar els seus 70 anys, li va ser fet un homenatge popular dels seus veïns. El 6 de juny, l'Ajuntament el va anomenar Fill Predilecte de la població i va posar el seu nom a un carrer. La seva fotografia es va col·locar a la Galeria d'Homes il·lustres de la Casa Consistorial.

Carta d’invitació als membres de la corporació municipal a la Festa Major (1917) del barri de Santa Eulàlia de Provençana acompanyada del programa dels festejos. La “Societat Unió la Hortènsia” va ser una associació creada l’any 1904 per un grup de veïns que es reunien al Gran Cafè-Bar Carbó. Eren els encarregats de preparar les festes del barri de Santa Eulalia de Provençana de l’Hospitalet del Llobregat.

El carrer de les Corts es actualment conegut com a Gran Via de les Corts Catalanes, és un dels carrers mes importants de Barcelona. Arrenca des de l’Hospitalet del Llobregat fins arribar a Sant Adrià del Bessos amb una distància de 13 quilòmetres. En aquesta carta de l’alcalde de Barcelona, amb data 15 de gener de 1887, dirigida al seu homòleg de l’Hospitalet de Llobregat li sol·licita autorització per a que els tècnics del seu ajuntament puguin traçar les línies que deurà seguir la prolongació del carrer i la partió que afectarà als terrenys de veïns del nostre municipi.

En aquesta comunicació enviada per l’inspector del Distrito Universitario de Barcelona inspección de primera ensenñanza es demana que es tanqui l’escola oberta sense autorització pel mossèn, Antonio Taulet. Aquesta es trobava localitzada a la Plaça Vella de la Constitució número 2. L'Ajuntament respón que no ha estat necessari el tancament.

Comunicació enviada a l’Ajuntament, amb data 22 de març de 1907, anunciant l’obertura del cinema al carrer Major, 89. La comunicació la signa C. Argelich Coll. Les primeres exhibicions cinematogràfiques a Catalunya es van donar entre el maig de 1896 i els primers mesos del 1897. Van anar estenent-se pel territori fent que hi hagués una evolució molt similar a la de la resta d'Europa. Les principals ciutats anaven tenint cinematògrafs i la gent cada vegada s'apropava més a aquesta forma de lleure. En aquesta època es va presentar l'invent com una evolució de la tècnica i va permetre que mica en mica es convertís en un fenomen de masses.

Carta de la Diputació Provincial traslladant la petició de l'Hospital de la Santa Creu dirigida al rector de la feligresia en la que es demana certificat de situació de pobresa de José Layola Farrés per a poder ser admès al manicomi. L’Hospital de la Santa Creu es va crear l’any 1401 per fusionar els diferents hospitals que hi havien a Barcelona: L’hospital Desvilar o de l'Almoina (1308), i l'hospital de Marcús (segle XII), que estaven regits pel consell de la ciutat; l'hospital Colom (segle XII-XIII), i l'hospital Vilar o de Sant Macià, regits pel bisbat; l'hospital de Santa Eulàlia (segle XII), i l'hospital de Santa Margarida, que depenien del capítol catedralici de Barcelona. Aquest hospital estava basat en el model de caritat. Actualment aquest edifici està ocupat per la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Escola Massana, L’Insitut d’Estudis Catalans i les Biblioteques públicas de Santa Pau i de la Santa Creu.

El moviment societari de l'Hospitalet va ser molt important al segle XIX. Ja des de 1874 existia una societat molt activa de la secció local de l'Associació Internacional de Treballadors. L'any 1876 es van legalitzar en una cooperativa anomenada Union de los obreros del Hospitalet de Llobregat. L'any 1888 es va tirar endavant la inicitiva de l'Ateneo La Union encapçalada per Pere Llopis, Jaume Mitjavila, Joan Oño entre d'altres. El document és una carta d'invitació a un ball dirigida a l'alcalde

Carta del rector de l'església de Santa Eulàlia informant de la necessitat de construir unes capelles destinades al culte. A causa de l'escassetat de recursos demana el consentiment per a usar les pedres i desaprofitaments contigus a la casa rectoral per a ser usats en l'obra esmentada

Els rumors d’escàndol creixien sobre la casa d’en Francesc Pau. Aquest veí acollia a casa seva a la seva cunyada Rosa i a la filla d’aquesta, i sembla que mantenia “relacions sospitoses” amb totes dues. En aquesta còpia de l’avís que l’Ajuntament li va enviar, el Consistori l’adverteix que no ha d’admetre-les més a casa seva i que ha de cessar les relacions escandaloses amb elles. Si no ho fa serà denunciat davant la Justícia. No sabem quina edat tenia la neboda ni com va acabar l’assumpte. El que sí sabem és que aquestes situacions succeïen i quin era el tema de conversa a les parades del mercat.

Antigament cada barri tenia el seu alcalde pedani, el qual s'ocupava de reunir-se amb els veïns i representar el barri. En aquest document veiem com en Jacint Folch, alcalde pedani de Santa Eulàlia, comunica a l'Ajuntament la situació de la Francisca Susana. Aquesta veïna va ser agredida pel seu marit i demanava ajuda a les autoritats municipals per recuperar les seves pertinences (s'entén que va marxar de casa). D'entrada el marit no volia acatar les autoritats. Però en l’anotació del marge veiem que finalment l'assumpte es resolgué "satisfactòriament entre els consorts" i l'home demanà disculpes pel greuge. Per tant, observem com la violència de gènere no era jutjada, sinó tractada i acceptada amb tota normalitat. El marit demanà perdó per no fer cas a les autoritats, no pas per pegar a la seva dona.

El Cementiri de Sants va ser dissenyat per l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia i no va ser finalitzat fins l’any 1878 o 1880. Aquest cementiri es va construir per raons d’higiene ja que al any 1852 es va prohibir que aquests recintes estiguessin dins de les ciutats. Aquest cementiri va quedar també envoltat per les cases degut al ràpid creixement del barri de Pubilla Cases i Collblanc fent que s’hagués de buscar un altre indret per ubicar el cementiri, es on actualment està situat.

Joan Güell i Ferre va ser un empresari, polític i economista nascut a Torredembarra l’any 1800 i va morir a Barcelona al 1872. Va ser el fundador de l’empresa tèxtil Vapor Vell situada al districte de Sants. Va ser un gran defensor del proteccionisme i va fundar vàries associacions patronals com va ser la Junta de Fabricas, el Instituto Industrial de Cataluña i el Fomento de la Producción Nacional. Políticament va ostentar diversos càrrecs públics com van ser regidors, diputat i senador. El seu fill, Eusebi Güell i Bacigalupi, va ser un important empresari el que li va permetre ser un dels mecenes d’Antoni Gaudi.

El monument de Cristòfol Colon va ser un anhel durant molts anys per commemorar la figura del navegant. Ja a mitjans del segle XIX s’havia intentat realitzar un monument en el seu honor però no va tirar endavant. Posteriorment es va decidir una altra ubicació però tampoc va prosperar. Finalment, l’any 1881 va tornar a sorgir la idea. L’alcalde de Barcelona Rius i Taulet va decidir la creació del monument per l’exposició universal que se celebraria l’any 1888. Per construir-lo es van demanar ajudes per poder subvencionar la seva fabricació.

José Maria de Urquinaona y Bidot va neixer a Cadis el 4 de setembre de 1813 i va morir a Barcelona el 31 de març de 1883. Va ser un eclesiàstic que va ser nomenat Bisbe de Barcelona l’any 1868 i va ocupar aquest càrrec fins que va morir. Va ser enterrat a la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè i Sant Miquel Arcàngel. L’any 1880 va aconseguir que el Papa Lleó XII proclamés la verge de Montserrat la patrona de Catalunya a més de la seva coronació. Políticament va ser escollit com a senador per la província de Tarragona. Va defensar el proteccionisme de la industria catalana i això li va portar un gran reconeixement. Actualment dona nom a una de les places mes important de Barcelona.

En aquesta carta , un ciutadà es queixa a l’Alcalde de l’Hospitalet del Llobregat no haver saludat al Senyor Macaya que es trobava de visita a la població. Romà Macaya va ser un personatge molt influent de la societat catalana, la seva principal ocupació va ser el cotó, amb la seva importació, també va ser un gran col•leccionista d’objectes diversos. Va encarregar la construcció del Palau Macaya a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

A la història de les localitats hi resten vinculades les relacions amb les entitats administratives superiors, els intercanvis amb altres poblacions, etc. No obstant això, l’element més bàsic i important de totes elles era la vida quotidiana de cada un dels seus membres. Així, en funció de les classes socials, el naixement d’un nou membre requeria la seva presentació en societat a través de les cerimònies oportunes. La categoria s’establia en funció de les persones que hi assistien i, fins i tot, quins eren els padrins del nouvingut. En la present invitació, observem com conflueixen les autoritats locals en el bateig de Vicente Ponse i se’n destaca l’apadrinament per part d’un membre de la noblesa tot marcant una etiqueta molt determinada. En la celebració del bateig, es pretén mostrar una distinció social d’alta volada estenent la seva representació a membres de la classe política, nobiliària i eclesiàstica.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) fou el principal conflicte armat d’ençà les Guerres Napoleòniques feia més d’un segle endarrere. Tanmateix, a diferència de les guerres precedents, la capacitat destructiva i mortífera de les armes que s’utilitzaren en aquest conflicte, causà un fort impacte a tots els ressorts de la societat. Hi havia en joc dues maneres d’entendre l’ordenament polític mundial, les influències de les colònies i el tipus de relació dels individus amb l’Estat. Tanta significació va tenir la Primera Guerra Mundial que va motivar nombroses persones a participar de manera activa, ja fos amb les armes a la mà, defensant uns ideals, o informant des de la primera línia de foc als periòdics del moment. Pere Ferrés Costa va ser un santvicentí que va exercir de manera directa en tots dos sentits. Corresponsal de guerra i soldat en el batalló de voluntaris catalans en defensa de França. Tan fou la seva implicació que Ferrés caigué en combat el 1915. Només un any després, ja era objecte d’homenatges a la seva localitat natal. Amb tot, després del triomf de la causa que defensà Ferrés Costa, el 1920, fou objecte de nous homenatges amb una major volada, en els quals hi participaren totes les autoritats locals i catalanes del moment.

El desigual repartiment de la riquesa generava situacions d’autèntica misèria a l’Espanya dels primers anys del segle XX. La recerca de noves possibilitats que poguessin millorar la qualitat de vida de les persones va empènyer moltes d’elles a marxar a d’altres indrets de l’Estat amb la finalitat de trobar una feina regular que els permetés sortir de tanta penúria. Aquestes situacions desiguals van comportar algunes de les grans onades migratòries cap a Catalunya on, de retruc, va sorgir la necessitat d’edificar noves cases i així poder acollir tots els nouvinguts. Les “Cases Barates” que, en aquest cas, es construïren a Manresa, no deixaven de ser una mena d’habitatge social d’urgència per poder acollir els immigrants. Aquestes construccions, no sempre del tot sòlides, van transformar el traçat urbà de moltes localitats catalanes donant lloc a un creixement de les mateixes mai vist fins aleshores.