En aquest document notarial del 14 d’octubre de 1740, Manual 5, foli 426 de l’Arxiu Notarial de Protocols de Barcelona, redactat en llatí, el notari Joan Olzina i Cabanes deixa constància de l’establiment de contracte entre el pagès de Cornellà Francesc Femades i Puigventòs i els regidors de l’Ajuntament de l’Hospitalet Anton Gaià, Anton Prats i Roqueta, Josep Riera i Salom i Jacint Bofill, amb el vist i plau de l’alcalde Jaume Hosta. La família dels Femades era una de les importants de l'Hospitalet: tenien masos i terres al Torrent Gornal, la Marina i Cornellà. Trobem Femades al llarg dels segles XVI, XVII i començament del XVIII, amb diversos masos existents al llarg d'aquests segles. S’explica en el document que, essent Francesc Femades propietari d’un gran casa que comptava amb un gran pati, planta baixa i pis, de 1654, situada al començament del carrer Major de l’Hospitalet, que ell no habitava i que requeria obres de millora, que ell no volia fer, i donat que l’Ajuntament de l’Hospitalet cercava un edifici per poder instal•lar correctament les tropes destacades o de pas per l’Hospitalet, per alliberar els veïns del poble d’haver d’allotjar-les a les seves llars particulars, amb les molèsties que això els comportava i que, havent visitat els representants del Consistori diversos edificis del poble, inclòs el seu, i havent arribat aquests a la conclusió que era el que més satisfactòriament reunia les condicions per poder adaptar-lo per aquest us, opció aquesta que era més econòmica que aixecar un edifici nou, Francesc Femades cedia per un cànon anual, en règim de contracte emfitèutic, a l’Ajuntament de l’Hospitalet, aquesta gran casa per tal que el Consistori pogués fer en aquesta les obres d’adequació que calgués per poder establir allà una caserna militar. L’entrada s’establí en 137 lliures i s’acordà un cens anual de 60 lliures. Les obres es van fer el 1741 i els militars d’infanteria i de cavalleria destacats o de pas pel poble es van establir regularment en aquest edifici. Aquesta inicial edificació del s. XVIII va anar transformant-se, amb el pas dels anys, en un singular edifici de tres pisos que comptava amb dues esplèndides torres de guaita que estaven situades a les dues cantonades de la façana que rendia al pati interior, antiga entrada principal de l'edifici. Al carrer Major rendia només un únic balcó, dos estretes portes i profusió de finestres, algunes de les quals van ser posteriorment tapiades, segurament per tal d'adaptar l'interior de l'edifici en habitatges, que va ser l'ús que va tenir l'edifici quan els militars el van abandonar i fins el seu enderroc l'any 1995. Aquest edifici, conegut en el seu moment amb el popular motiu Can Perola, relatiu als profús ús dels perols on es cuinava diàriament el ranxo que menjaven els militars allà destacats, era un edifici molt gran comparat amb les edificacions del voltant de la mateixa època, primera meitat del s.XIX, i comptava amb un gran pati interior que estructurava tot un seguit de dependències que l'envoltaven, que arribaven fins el carrer Barcelona, on una d'aquestes, que el 1995 era la seu d'un petit taller però que va ser en el seu moment la garita d'entrada al recinte interior que donava accés a l'entrada principal de la Caserna, encara comptava a la seva façana, molt deteriorada pel pas del temps, allà oblidat, amb un gran màstil per posar una bandera. L’exèrcit espanyol va llogar, el 1862 , i després va comprar, el 1868, a Mercè Bertrand i Amat, emparentada amb el Baró de Maldà, vídua d'Isidre Angulo i Agustí, la masia situada molt a la vora d’aquest casalot, la masia coneguda com ca n’Angulo, Mas Nadal o can Mèlic, també del s. XVII, i totes les terres que l’envoltaven, uns 50.000 metres quadrats, per situar allà la que va ser coneguda com Caserna de la Remunta, que va estar activa fins el 1994, espai avui reconvertit en un parc, on es conserva l’antic mas. El gran casalot objecte d’aquest document notarial, estava ubicat a l’inici del carrer Major de l’Hospitalet, avui núm. 88, en la seva confluència amb la Riera de l’escorxador, antiga riera Femades. Va ser ampliat en diverses ocasions i dotat de dues torres de guaita simètriques a la seva façana principal, a la que s’accedia mitjançant un gran pati a cel obert, l’entrada del qual estava vigilada per una garita de control d’accés que rendia al camí de les Heures, avui carrer Barcelona, garita que es va mantenir gairebé intacta, amb el màstil per a la bandera, fins l’enderroc d’aquest edifici, als anys noranta del s. XX. Situat gairebé al límit del terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat, aquest casalot estava situat molt a prop de la casa pairal dels Femades, Can Femades, avui Can Serra, situada aquesta ja al terme municipal de Cornellà, en la confluència de l'actual avinguda d'Álvarez de Castro amb el carrer Major.

Es tracta d'un edicte donat pel Capità General de Catalunya, Don Pío de Saboya, amb data de 26 de novembre de 1715 pel qual dona indult a totes les persones, com a tots els que han passat armes a França, perquè entreguin en el termini de vuit dies, des de la publicació de l’Edicte, totes les armes en el seu poder en qualsevol ciutat, partit o vegueria. Qualsevol persona, poble vila, una vegada passat el termini de vuit dies, no las hagi entregat, es confiscaran els seus bens, i si es tracta de tot un poble es matarà a tots els posseïdors d’armes de foc, de punta o de cort i es cremarà tot. Qualsevol persona que conegui la tinència d’armes d’un veí pot dir-ho a les autoritats i després de comprovar les autoritats la seva veracitat, cobrarà amb el màxim secret una indemnització.

Es tracta d’una resolució donada per Francesc Sayol i de Quarteroni lloctinent i portantveus del General governador demanant a l’emperador Carles VI, que vingui en socors del setge a la ciutat de Barcelona per part del Duc de Populi, militar enviat pel rei Felip V. Les tropes franco-espanyoles van iniciar el setge a la ciutat de Barcelona el 25 de juliol de 1713, i van reprimir qualsevol alçament al territori de Catalunya amb gran duresa. Francesc Sayol en aquesta resolució del dia 30 de maig de 1714 ens mostra com es troba en aquests moments la ciutat de Barcelona després de déu mesos de setge i bombardejos: la ciutat ha sigut bombardejada, sagrats temples derruïts i molts barris i cases derruïdes, la gent amb por surt als carrers. Apareix citada la coronela com defensora de la ciutat de Barcelona: era l’encarregada de la defensa de la ciutat amb el privilegi militar de custodiar els portals i muralles de la ciutat. Després de la signatura del Tractat de Rastatt del 6 de març de 1714, per la qual l’emperador Carles VI signava la pau amb el rei de França i s’incorporava a la Pau d’Utrecht, això suposava per al poble català un dur cop per la seva resistència. La resolució cita la carta de l’emperador escrita el 28 de març als diputats catalans, en la qual comunicava que el tractat l’havia signat “sobre la indiscutible condició de conservar la meva justícia, drets, acció, i tiols que com a legítim Rei d’Espanya em pertanyen” i a continuació assegurava que els dispensaria “ les assistències que es facin arbitrals en la possibilitat”. La conferència dels tres comuns consideren que a Rastatt Carles VI havia estat reconegut com rei d’Espanya, encara que en realitat l’emperador només havia retingut el títol purament nominal. Després de la reunió dels tres braços i decidir el Consell de Cent continuar sota el domini de l’Emperador Carle VI, li demana que vingui en el seu socors.

L'edicte promulgat pels consellers de la ciutat de Barcelona inclou Caplletra inicial i escut d'encapçalament de la ciutat de Barcelona. Després d’un any de setge, la situació va agreujar-se amb la sortida del Duc de Populi i l’arribada del duc de Berwick, general de Lluís XIV, per sotmetre a la ciutat. En la data d’aquest edicte, 30 de juliol de 1714, els consellers de la ciutat de Barcelona, exhorta a tota la població del principat, perquè per evitar l’entrada de l’enemic francès, i evitar perdre les institucions de Catalunya, demanen a tota la població major de 14 anys es presenti per lluitar en el setge de la ciutat de Barcelona.

Es tracta d'un edicte, en paper, amb Caplletra inicial i amb escut de la Diputació de Barcelona a l'encapçalament. Aquest document corrobora la decisió presa pel consistori de Diputats i Oïdors, seguint els consells de la reunió dels dos braços militars i real, a fi de mantenir-se sota el domini de l'emperador Carles VI, per aconseguir que les seves institucions no siguin aniquilades. El document explica que es coneix que hi ha persones d’aquests braços, els quals no estan d’acord amb la decisió tomada, el dia 14 del mes de juliol, però demana a tot el poble de Catalunya a contribuir amb tots els medis possibles a la defensa del Principat. Signa el document Don Francesc de Solà de Sant Esteve.

Es tracta d’un edicte donat per Francesc Sayol i de Quarteroni, Batlle, procurador, lloctinent , i governador del Principat. Inclou Caplletra inicial. Desprès de les notícies donades per Don Ignasi de Sans i de Miquel, jutge de dita vila, després de fer constar que el 28 d’abril certes persones per pertorbar la tranquil·litat de la ciutat, van decidir anar per les cases dels barris de Sant Pere i de la Ribera, perquè sortissin de les cases per perill de bombardeig per les tropes franceses. Això va provocar la fugida a esglésies i altres llocs. Intentant esbrinar quines persones van provocar aquests aldarulls, es publica una crida, perquè qui descobreix quins son, els pagaren vint i cinc doblers. El dobler és una moneda catalana que equival a dos diners. Això es publicarà pels llocs acostumats a la ciutat de Barcelona i va ser fet per Jaume Galceran, corredor i Trompeta Reial. Signa l’edicte Francesc de Sayol i de Quarteroni.

Es tracta d'un document en paper, amb data de 13 de juliol de 1714. Inclou escut d’armes de la Diputació de Barcelona i una Caplletra per decorar l’escrit al començament. Ens enumera dos fets importants: la Pau d'Utrech, on les potències enfrontades varen signar la pau, però durant les negociacions de pau, no s’havia resolt un aspecte cabdal per a Catalunya: la preservació de les seves lleis i autogovern. L'altre fet és el Conveni de l'Hospitalet, acord secret signat a l'Hospitalet de Llobregat el 22 de juny de 1713 entre el comte de Königsegg, representant del mariscal Guido Starhemberg, cap de l'exèrcit de l'arxiduc Carles d'Àustria, i el marquès de Ceva Grimaldi, representant del duc de Pòpuli, cap de l'exèrcit de Felip V, que finalitzava les hostilitats de la Guerra de Successió Espanyola. L'acord va signar-se seguint els principis fixats en el Conveni per a l'evacuació de Catalunya i l'armistici d'Itàlia que estipulava l'evacuació de les tropes aliades de Catalunya, Mallorca i Eivissa, així com el lliurament de Barcelona, o de Tarragona a les tropes de Felip V com a garantia,. El principat de Catalunya, davant el temor de perdre la seva autonomia, reuneix de forma urgent als Braços Generals del Principat per decidir si s'abandona la lluita, i entregar a Catalunya a Felip V. Van decidir no posar-se amb el rei Felip V, i van decidir continuar amb la lluita, per salvar la ciutat de Barcelona. Signa el document Josep Vilar.

Sol·licitud que fa l'Alcalde de l'Hospitalet al Cap Polític de la Província de passaports, passis i llicències que són necessaris per al servei de Protecció i Seguretat pública. Consten les següents peticions: - 2 llicències per a Cafès amb Botilleria, al preu de 35 reals - 3 llicències per adrogueries, aiguardents i licors al detall, al preu de 14 reals - 2 llicències per a posada pública, al preu de 26 reals - 1 llicència per a taula de billar, al preu de 26 reals - 1 llicència per a tartanes, bombés i calesines, al preu de 7 reals

Carta enviada perquè es presenti en el Departament de Treball i Assistència amb la refugiada que té en acolliment, per una diligència d'interès

Carta del Comitè Local d'Ajut als Refugiats enviada a la Oficina Central d'Evacuació de Madrid. Es demana salconduit perquè la refugiada Manuela Diaz y Nuñez, amb els seus quatre fills, pugui traslladar-se a Madrid.

Teresa Llobera Roqués, vídua de José Canal, és designada portera de les escoles del carrer Llançà, 20. En el dictamen s'ordena arreglar l'habitatge de la porteria i nomenar aquesta dona provisionalment com a portera per a que s'ocupi de la neteja de les escoles. Inclou un informe d'un Guàrdia Urbà, amb data de 4 de febrer de 1940, explicant que Teresa Llobera és vídua i té dos fills. El seu marit, José Canal, era guàrdia d'assalt i fou detingut pels "rojos" durant la Guerra Civil. Primer estigué empresonat al vaixell Uruguay i finalment fou afusellat. S'inclou també una carta escrita pel propi José el 9 d'abril de 1938 mentre estava detingut. Es tracta de José Canal Roca, l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet conserva el seu expedient polític-social de repressió franquista.

Pertany a un conjunt de llistes elaborades a l'octubre de 1937 on s0indica el personal que treballa a l'ajuntament i el lloc on presta servei-

Inclou les característiques de cadascun (mesures, número d'entrades, enllumenat, pou...). La majoria són de Collblanc i la Torrassa. Demostra que tots aquests refugis van existir: - Carrer Llançà, 35. - Carrer Occident, 69. - Carrer Progrés, 123. - Carrer Salvador Seguí, 7 (actual carrer Rafael Campalans, cantonada amb carrer Fortuny). - Bòbila del Canyet (al costat de l'aqüeducte del Torrent de Can Nyac). - Carrer Progrés, 68. - Plaça Pirineus. - Carrers Llevant i Bac de Roda (A la Florida: actualment el carrer Bac de Roda és el carrer Collserola). Era conegut com el refugi de la Granota. - Carrer Llobregat, 117 (fàbrica cooperativa Vidrieries Llobregat).

Refugi ubicat a l'extrem del carrer Salvador, al barri de Santa Eulàlia, sota les vies del la línia de ferrocarrils Madrid-Saragossa-Alacant (actual RENFE). Aproximadament, davant de la subestació elèctrica coneguda com la Central Transformadora de la Torrassa.

Manifest d'Estat Lliure exposant el seu ideari i programa polític

Manifest d'Unió Republicana per a la creació d'un centre a la barriada de Santa Eulàlia

Esborrany d’una carta enviada per l’alcalde de l’Hospitalet al comandant de la Guàrdia Civil de San Feliu de Llobregat demanant dues parelles de guàrdies per mantenir l’ordre als forns de venda de pa del barri de Collblanc i evitar la compra d'aquest producte per part de persones que no pertanyen al municipi

Esborrany d'una carta enviada a Jaime Coll Mitjans agraint-li la col·laboració en l'extinció d'un incendi a la casa coneguda com a “Can Pelat” al barri de la Marina

Edicte, emès per l'alcalde Joan Herp, sobre la revista anual dels soldats amb llicència indefinida, en reserva i reclutes

Edicte de l’alcalde Jaume Arús i Cuxart sobre pròfugs de l’exercit

Els rumors d’escàndol creixien sobre la casa d’en Francesc Pau. Aquest veí acollia a casa seva a la seva cunyada Rosa i a la filla d’aquesta, i sembla que mantenia “relacions sospitoses” amb totes dues. En aquesta còpia de l’avís que l’Ajuntament li va enviar, el Consistori l’adverteix que no ha d’admetre-les més a casa seva i que ha de cessar les relacions escandaloses amb elles. Si no ho fa serà denunciat davant la Justícia. No sabem quina edat tenia la neboda ni com va acabar l’assumpte. El que sí sabem és que aquestes situacions succeïen i quin era el tema de conversa a les parades del mercat.

Antigament cada barri tenia el seu alcalde pedani, el qual s'ocupava de reunir-se amb els veïns i representar el barri. En aquest document veiem com en Jacint Folch, alcalde pedani de Santa Eulàlia, comunica a l'Ajuntament la situació de la Francisca Susana. Aquesta veïna va ser agredida pel seu marit i demanava ajuda a les autoritats municipals per recuperar les seves pertinences (s'entén que va marxar de casa). D'entrada el marit no volia acatar les autoritats. Però en l’anotació del marge veiem que finalment l'assumpte es resolgué "satisfactòriament entre els consorts" i l'home demanà disculpes pel greuge. Per tant, observem com la violència de gènere no era jutjada, sinó tractada i acceptada amb tota normalitat. El marit demanà perdó per no fer cas a les autoritats, no pas per pegar a la seva dona.

Insepcció demanada pels propis veïns que construïen el refugi voluntàriament i efectuada per la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. El refugi havia de tenir cinc entrades, una d'elles des del número 192 del carrer Martí i Julià i una altra des del carrer Holanda. En José Ayala era un dels veïns que s'encarregava del seu manteniment. Va ser construït voluntàriament pels veïns de cinc carrers. Tres galeries es comunicaven i n'hi havia una més en construcció. Estava a una profunditat d'onze metres.