Inclou les característiques de cadascun (mesures, número d'entrades, enllumenat...). La majoria són de Collblanc i la Torrassa. Demostra que tots aquests refugis van existir: - Carrer Llançà, 35 - Carrer Occident, 69 - Carrer Progrés, 123 - Carrer Salvador Seguí, 7 (actual carrer Rafael Campalans, cantonada amb carrer Fortuny) - Bòbila del Canyet (al costat de l'aqüeducte del Torrent de Can Nyac) - Carrer Progrés, 68 - Plaça Pirineus - Carrers Llevant i Bac de Roda (A la Florida: actualment el carrer Bac de Roda es diu c/ Collserola). - Carrer Llobregat, 117

Sobre la construcció del refugi del carrer Martí i Julià, a la Torrassa. El refugi havia de tenir cinc entrades, una d'elles des del número 192 del carrer Martí i Julià i una altra des del carrer Holanda. En José Ayala era un dels veïns que s'encarregava del seu manteniment. Va ser construït voluntàriament pels veïns de cinc carrers. Tres galeries es comunicaven i n'hi havia una més en construcció. Estava a una profunditat d'onze metres.

Insepcció demanada pels propis veïns que construïen el refugi voluntàriament i efectuada per la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. El refugi havia de tenir cinc entrades, una d'elles des del número 192 del carrer Martí i Julià i una altra des del carrer Holanda. En José Ayala era un dels veïns que s'encarregava del seu manteniment. Va ser construït voluntàriament pels veïns de cinc carrers. Tres galeries es comunicaven i n'hi havia una més en construcció. Estava a una profunditat d'onze metres.

Dibuix atribuït a Isidre Ubach Monmany, arquitecte municipal interí els anys 1937 i 1938. Es tracta de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, enderrocada durant la Guerra Civil pel seu mal estat.

Es volia construir un refugi públic amb capacitat per a mil persones. El projecte va ser elaborat per l'arquitecte municipal interí Isidre Ubach Monmany.

Els rumors d’escàndol creixien sobre la casa d’en Francesc Pau. Aquest veí acollia a casa seva a la seva cunyada Rosa i a la filla d’aquesta, i sembla que mantenia “relacions sospitoses” amb totes dues. En aquesta còpia de l’avís que l’Ajuntament li va enviar, el Consistori l’adverteix que no ha d’admetre-les més a casa seva i que ha de cessar les relacions escandaloses amb elles. Si no ho fa serà denunciat davant la Justícia. No sabem quina edat tenia la neboda ni com va acabar l’assumpte. El que sí sabem és que aquestes situacions succeïen i quin era el tema de conversa a les parades del mercat.

Antigament cada barri tenia el seu alcalde pedani, el qual s'ocupava de reunir-se amb els veïns i representar el barri. En aquest document veiem com en Jacint Folch, alcalde pedani de Santa Eulàlia, comunica a l'Ajuntament la situació de la Francisca Susana. Aquesta veïna va ser agredida pel seu marit i demanava ajuda a les autoritats municipals per recuperar les seves pertinences (s'entén que va marxar de casa). D'entrada el marit no volia acatar les autoritats. Però en l’anotació del marge veiem que finalment l'assumpte es resolgué "satisfactòriament entre els consorts" i l'home demanà disculpes pel greuge. Per tant, observem com la violència de gènere no era jutjada, sinó tractada i acceptada amb tota normalitat. El marit demanà perdó per no fer cas a les autoritats, no pas per pegar a la seva dona.

El primer document (primera pàgina) és una petició de la Guàrdia Civil. La caserna de Sants, que fins el 1897 havia estat un municipi independent de Barcelona, va sol·licitar a l'Ajuntament de l'Hospitalet un llistat de les cases de camp i les fàbriques existents a la població. El segon document (les següents quatre pàgines) és la relació de les cases i indústries de la Marina feta per l'Ajuntament. Al costat de cada masia consta el nom del seu habitant. Es pot entendre que la Marina de l'Hospitalet era tot la zona que hi havia per sota del Canal de la Infanta, tot i que en aquest llistat també hi apareix alguna masia que es trobava per sobre del Canal, com Can Serra.

La Biblioteca Municipal havia estat inaugurada pel President Macià i es trobava davant de l'Ajuntament. En aquest informe podem veure el recompte d'homes, dones, nens i nenes que havien acudit a la biblioteca, i també les estadístiques sobre els tipus de llibres consultats.

Decrets i diligències de la Comissió d'Hisenda aprovant aquesta construcció i la contribució de l'Ajuntament. Es tractava d'una nova església projectada per l'arquitecte Joan Rubió. La primera pedra es va posar el 25 de novembre de 1923. Després de fer els fonaments, l'obra va quedar aturada. Als anys 50 es va construir finalment la nova església de Santa Eulàlia de Provençana, però amb un projecte totalment diferent de l'arquitecte Manuel Puig Janer.