Inclou les característiques de cadascun (mesures, número d'entrades, enllumenat...). La majoria són de Collblanc i la Torrassa. Demostra que tots aquests refugis van existir: - Carrer Llançà, 35 - Carrer Occident, 69 - Carrer Progrés, 123 - Carrer Salvador Seguí, 7 (actual carrer Rafael Campalans, cantonada amb carrer Fortuny) - Bòbila del Canyet (al costat de l'aqüeducte del Torrent de Can Nyac) - Carrer Progrés, 68 - Plaça Pirineus - Carrers Llevant i Bac de Roda (A la Florida: actualment el carrer Bac de Roda es diu c/ Collserola). - Carrer Llobregat, 117

Sobre la construcció del refugi del carrer Martí i Julià, a la Torrassa. El refugi havia de tenir cinc entrades, una d'elles des del número 192 del carrer Martí i Julià i una altra des del carrer Holanda. En José Ayala era un dels veïns que s'encarregava del seu manteniment. Va ser construït voluntàriament pels veïns de cinc carrers. Tres galeries es comunicaven i n'hi havia una més en construcció. Estava a una profunditat d'onze metres.

Insepcció demanada pels propis veïns que construïen el refugi voluntàriament i efectuada per la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. El refugi havia de tenir cinc entrades, una d'elles des del número 192 del carrer Martí i Julià i una altra des del carrer Holanda. En José Ayala era un dels veïns que s'encarregava del seu manteniment. Va ser construït voluntàriament pels veïns de cinc carrers. Tres galeries es comunicaven i n'hi havia una més en construcció. Estava a una profunditat d'onze metres.

Dibuix atribuït a Isidre Ubach Monmany, arquitecte municipal interí els anys 1937 i 1938. Es tracta de l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, enderrocada durant la Guerra Civil pel seu mal estat.

Es volia construir un refugi públic amb capacitat per a mil persones. El projecte va ser elaborat per l'arquitecte municipal interí Isidre Ubach Monmany.

Carnet de soci número 622, a nom de José Miguel Vaquer, associat a la Mutua de Agricultores de l'Hospitalet des de l'1 de gener de 1932. La Societat tenia la seu al carrer Rossend Arús, 56 i el seu objecte era afavorir i defensar els interessos dels seus associats, apel·lant l'unionisme, la fraternitat, la il·lustració i els socors mutus entre els socis, tal i com indicaven els seus estatuts, inclosos al carnet. El seu preseident fou Juan Nicolau.

Els rumors d’escàndol creixien sobre la casa d’en Francesc Pau. Aquest veí acollia a casa seva a la seva cunyada Rosa i a la filla d’aquesta, i sembla que mantenia “relacions sospitoses” amb totes dues. En aquesta còpia de l’avís que l’Ajuntament li va enviar, el Consistori l’adverteix que no ha d’admetre-les més a casa seva i que ha de cessar les relacions escandaloses amb elles. Si no ho fa serà denunciat davant la Justícia. No sabem quina edat tenia la neboda ni com va acabar l’assumpte. El que sí sabem és que aquestes situacions succeïen i quin era el tema de conversa a les parades del mercat.

Antigament cada barri tenia el seu alcalde pedani, el qual s'ocupava de reunir-se amb els veïns i representar el barri. En aquest document veiem com en Jacint Folch, alcalde pedani de Santa Eulàlia, comunica a l'Ajuntament la situació de la Francisca Susana. Aquesta veïna va ser agredida pel seu marit i demanava ajuda a les autoritats municipals per recuperar les seves pertinences (s'entén que va marxar de casa). D'entrada el marit no volia acatar les autoritats. Però en l’anotació del marge veiem que finalment l'assumpte es resolgué "satisfactòriament entre els consorts" i l'home demanà disculpes pel greuge. Per tant, observem com la violència de gènere no era jutjada, sinó tractada i acceptada amb tota normalitat. El marit demanà perdó per no fer cas a les autoritats, no pas per pegar a la seva dona.

El Cementiri de Sants va ser dissenyat per l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia i no va ser finalitzat fins l’any 1878 o 1880. Aquest cementiri es va construir per raons de higiene ja que al any 1852 es va prohibir que aquests recintes estiguessin dins de les ciutats. Aquest cementiri va quedar també envoltat per les cases degut al ràpid creixement del barri de Pubilla Cases i Collblanc fent que s’hagués de buscar un altre indret per ubicar el cementiri, es on actualment està situat.

El Cementiri de Sants va ser dissenyat per l’arquitecte Jaume Gustà i Bondia i no va ser finalitzat fins l’any 1878 o 1880. Aquest cementiri es va construir per raons d’higiene ja que al any 1852 es va prohibir que aquests recintes estiguessin dins de les ciutats. Aquest cementiri va quedar també envoltat per les cases degut al ràpid creixement del barri de Pubilla Cases i Collblanc fent que s’hagués de buscar un altre indret per ubicar el cementiri, es on actualment està situat.

Joan Güell i Ferre va ser un empresari, polític i economista nascut a Torredembarra l’any 1800 i va morir a Barcelona al 1872. Va ser el fundador de l’empresa tèxtil Vapor Vell situada al districte de Sants. Va ser un gran defensor del proteccionisme i va fundar vàries associacions patronals com va ser la Junta de Fabricas, el Instituto Industrial de Cataluña i el Fomento de la Producción Nacional. Políticament va ostentar diversos càrrecs públics com van ser regidors, diputat i senador. El seu fill, Eusebi Güell i Bacigalupi, va ser un important empresari el que li va permetre ser un dels mecenes d’Antoni Gaudi.