Refugi ubicat a l'extrem del carrer Salvador, al barri de Santa Eulàlia, sota les vies del la línia de ferrocarrils Madrid-Saragossa-Alacant (actual RENFE). Aproximadament, davant de la subestació elèctrica coneguda com la Central Transformadora de la Torrassa.

Extreta de l'expedient 8/1924 de prolongació de la Granvia. A la targeta hi ha marcada la part que s'expropia. Dibuix amb vista aèria de la fàbrica de sacs de jute Viuda e hijos de Jaime Trias, posteriorment anomenada Godó y Trías S.A., ubicada el 1903 al barri de Marina, quan tot aquell espai era zona agrícola,, com s'observa al dibuix. Una part de la fàbrica, la posterior, perquè inicialment l'entrada al recinte estava situada a l'esquerra del dibuix, on hi havia la Casa del Director, va quedar afectada per l'obertura del que va ser anomenat carrer Cortes, és a dir, de la Gran Via de les Corts Catalanes, avui anomenada Granvia de l'Hospitalet. Aquesta postal de promoció de la fàbrica, deixa clar, amb una ratlla marcada amb llapis a la dreta del bibuix, quina part de la fàbrica va ser afectada i posteriorment enderrocada. Aquesta avinguda, d'una gran amplada, fet insòlit per l'època que va molestar molt els propietaris de terres que van ser expropiats, es va traçar com una ruta relativament paral·lela al camí del Prat, prolongació de la gran avinguda dissenyada el 1858 per l'enginyer Ildefons Cerdà quan presentà el seu projecte de reforma i eixample de Barcelona, on ja es veu la intenció de prolongar la Gran Via de les Corts Catalanes projectada dins del terme de Barcelona cap al terme municipal de l'Hospitalet. Als primers plànols només es veu una petita intenció de prolongació, tocant a la riera Blanca, com en alguns mapes de final del segle XIX, però en plànols de les dues primeres dècades del segle XX, ja es veu clarament la voluntat de fer el projecte fins al riu Llobregat. Als primers plànols, la prolongació encara apareix sense nom, però a partir dels plànols dels anys 1910 ja apareixen retolats amb el nom "prolongación de la calle de Cortes", de vegades Cortes Catalanes, fins i tot amb el qualificatiu Gran Via entre parèntesi. La prolongació va ser iniciada a la dècada dels anys 20 del s. XX, com deixa clar aquest dibuix de 1924. Posteriorment, als anys 50 del s. XX es transformà en l'autovia de Castelldefels i actualment és la Granvia de l'Hospitalet. La fàbrica de filatures i teixits de jute Viuda e Hijos de Jaime Trias, posteriorment, després de la guerra civil, coneguda com a Godó i Trias S.A., era anomenada popularment "Les Sangoneres", pel fet d'haver-se instal·lat, el 1903, a instàncies de María Pilar Romeu Torrens, vídua de Trias, a l'anomenat prat de les sangoneres, un terreny de la zona de Marina de l'Hospitalet ben regat per un subcanal del Canal de la Infanta, i per un profund pou artesià de cinquanta metres de fondària, on, a banda de molta aigua, necessària per realitzar satisfactòriament el procés de transformació industrial del jute, abundaven les sangoneres. Entre els treballadors va ser molt popular aquest motiu perquè tenia un doble sentit i també feia referència a la capacitat de les classes extractives burgeses del moment per extreure o "xuclar" plusvàlues dels treballadors pagant salaris de misèria per jornades laborals llarguíssimes. Els productes que produïa i oferia la fàbrica, que va arribar a tenir 556 treballadors en 1930 dels quals el 80% eren dones, que eren les filadores que feien anar els telers, eren arpillera, sacs i cordes de jute. Els homes realitzaven tasques de manteniment de l'edifici, de la maquinaria i el transport de materials. Les oficines de Viuda e Hijos de Jaime Trias estaven inicialment, al carrer Diputació núm. 249 de Barcelona, dins el "Quadrat d'or" i, posteriorment, desapareguda la vídua el 1936 i acabada la guerra civil, el 1946, els seus hereus van fusionar la seva firma de filatures de jute amb la dels Godó, situada a Igualada, canviant el nom de l'empresa per constituir «Godó y Trias, S.A.».al carrer Pelai, núm 28, al mateix edifici de La Vanguardia, propietat dels Godó. L'edifici, va ser projectat pel Mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró i les calderes de vapor, dues calderes multitubulars de vapor amb sistema inexplotable Viclausse, van ser instal·lades per l'enginyer Ferran Junoy Vernet, director de La Maquinista Terrestre i Marítima. Jaume Brossa i Mascaró, Barcelona, 1845-1922, va obtenir el títol de Mestre d’obres el 1868 i va estar en actiu professionalment entre 1869 i 1917. Va ser fill de Francesc Brossa i Rial, empresari d’enderrocs i col•leccionista d’elements esculturals i arquitectònics provinents d’enderrocs d’antics palaus gòtics abandonats de ciutat vella dels segles XIV al XVI o dels convents abandonats per la desamortització, que exhibia a la seva casa-museu al carrer d’Escipió del barri del Putxet de Barcelona, que passaren posteriorment a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona quan aquesta casa va ser enderrocada després de la guerra civil i que van servir posteriorment per a restaurar altres palaus del carrer de Montcada i dels Arcs. La professió i aquella passió pel col•leccionisme arquitectònic del pare, que sens dubte va influir en la seva formació, el va permetre tot un seguit de contactes amb empresaris del sector de la construcció i amb distingides famílies de la Barcelona burguesa de l’època, com la reusenca Maria de Bofarull i Plandolit, vídua de l’important col•leccionista d’art Sebastià Pascual i Inglada, que va ser fundador del Banc de Barcelona, que li va encarregar la reforma i ampliació del seu habitatge-museu del carrer Xuclà núm.19 el 1877 i que el va posar en contacte amb la família Òdena Iglésias, propietaris del Vapor Vell de Reus, que li va encarregar el 1872 un panteó pel llavors recentment inaugurat cementiri de Reus (1870). Es tracta d'una obra espectacular d'estil neoegipci, una de les peces amb més valor artístic del cementiri. Quan l'any 1869 s'enderrocà la Ciutadella i els seus terrenys es van cedir a la ciutat, es va convocar un concurs per urbanitzar el sector que va guanyar el també mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre. El seu pla, del 1872-74, preveia la construcció d'un conjunt d'edificis eclèctics de planta baixa, entresòl i tres pisos sobre porxos correguts amb arcades, amb una façana contínua al Parc de la Ciutadella, avui Passeig Picasso. El seu referent era la Rue Rivoli de París, de 1848. Un esquema compositiu semblant al dels porxos d'en Xifré (1840) o la plaça Reial (1848). El projecte va ser desenvolupat seguint el model previst, tant pel mateix Fontserè com pels mestres d'obres, Jaume Brossa i Mascaró i Frederic Farreras i Villalonga durant els darrers vint anys del segle XIX. Com a molts altres Mestres d’obres, va ser contractista i empresari i va construir diferents immobles d’estil clàssic a l’eixample, en llocs tan assenyalats com la Casa Joan Pou al núm. 20 de la plaça de Catalunya el 1876, seu de Société Générale de Banque des de 1919, que la va reformar, o al núm. 39 del Passeig de Gràcia, just a la que avui es coneix com l’illa d'or, o mansana de la discòrdia, on va aixecar la Casa Antoni Torruella el 1887, avui coneguda com a Casa Delfina Bonet, que la va adquirir el 1915 i va fer reformar la façana, seguint l’estil noucentista, a Marcel•lí Coquillat. També va ser obra seva els Banys Àrabs, de 1873, al Passatge de la Pau núm 2 de Barcelona, avui desapareguts. Uns banys públics que oferien sessions d’hidroteràpia i de banys de vapor que es van fer molt populars per la seva luxosa decoració d’estil neomudejar, un estil que estava molt de moda en aquella segona meitat del segle XIX i que va agradar molt a la família Marsillach, que li va encarregar la construcció d’una torre d’estil arabitzant amb un gran jardí el 1882. L’edifici encara es conserva i és una escola privada.L'any 1882 Joan Marsillach i Parera, metge de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Gervasi de Cassoles, va fer construir en un terreny que en aquells anys quedava delimitat pels carrers de Copèrnic, Muntaner i Tavern, gairebé dins del recinte del Parc de Monterols, una casa torre per traslladar-se a viure amb el seu fill, el crític musical Joaquim Marsillach i Lleonart, greument malalt de tuberculosi, estudiant de medicina amb el Dr. Josep de Letamendi. Els dos, Marsillach i Lleonart i Letamendi, van ser els primers introductors del wagnerisme a Catalunya. Des de 1983 i fins el 1918 va ser membre de la Junta Consultiva del Centre de Mestres d’Obres de Catalunya.El 1894 va quedar vidu de Manuela Amigó i Monteriol. Van tenir tres filles: Teresa, Ramona i Mercè. El seu cunyat, Francesc Amigó, era fabricant de cal i ell, que era també contractista, va crear el 1896 l’empresa de construcció “La Campinense S.A.” amb la intenció d’explotar unes pedreres de Campins per tal de fer ciment i material de construcció que, de fet, va ser l’ampliació de la seva empresa “Brossa y Compañía”. Van ser socis seus en aquesta empresa, que va comptar amb un capital inicial de tres milions i mig de pessetes, xifra molt important per a l’època, distribuït en 700 accions de 500 pessetes cada una, importants membres de la burgesia catalana del moment com Lluís Martí i Codolar, banquer que va fundar el Banc Hispano Colonial i fou conseller de diverses empreses de ferrocarrils, de la Societat General de Telèfons, fundada per ell, i d’una explotació agrícola (l’anomenada Granja Vella, a Horta), que li valgué la gran creu del mèrit agrícola, i Òscar Pascual de Bofarull, director del Banc de Barcelona i fill del fundador Sebastià Pascual i Inglada. No és estrany, doncs, que li fos encarregada la construcció de la important fàbrica “Viuda e Hijos de Jaime Trias” el 1903 on, seguint l’estètica modernista, va plasmar novament el seu gust per l’arquitectura neomudéjar fent un us molt artístic i funcional del maó vist amb decoració de tipus modernista, aprofitant les qualitats del maó per a fer dibuixos geomètrics a les façanes. L’estructura original de la primigènia fàbrica, consistia en dos blocs de naus d’estil modernista, totes elles amb els murs de maó vist, amb cobertes de quatre vessants. Les façanes estan coronades per cornises emmerletades formant unes sanefes de dissenys geomètrics. Al final de les naus s'aixeca una petita torre de base quadrada emmerletada. Al límit occidental de la parcel·la, i separades de les naus centrals per un passadís, s'aixequen diferents pavellons aïllats que allotjaven dependències productives i administratives i la Casa del Director, on estava situada inicialment l'entrada al recinte fabril. Posteriorment, quan una part de la fàbrica va ser afectada per la prolongació de la Gran Via de les Corts Catalanes, l'entrada a la fàbrica es va situar donant a aquesta avinguda, entrada que també va ser enderrocada als anys noranta del s. XX quan van ser eixamplades i pavimentades les voreres de l'avinguda. Entre els anys 1962-1964, essent director de la fàbrica Roberto Trias Milà, els arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, nebot de Trias Milà, van realitzar una ampliació de la fàbrica projectant una sèrie de pavellons de maó vist, amb teulada amb forma de serra, avui desapareguts, que continuaven el seu llenguatge modernista. La fàbrica es va mantenir en funcionament fins a principis dels anys vuitanta del s. XX. L'edifici, actualment de propietat municipal, un dels millors exemples d'arquitrectura industrial de principis del segle XX realitzada amb maó vist, forma part del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectonic (EPPA, fitxa núm. 28)

Manifest d'Unió Republicana per a la creació d'un centre a la barriada de Santa Eulàlia

Els habitatges, amb els seus habitants, apareixen ordenats per carrers. En aquella època el districte 3 comprenia sobretot el barri de Santa Eulàlia, però també zones dels actuals barris del Gornal i Gran Via Sud (anomenat barri de la Marina).

Antigament cada barri tenia el seu alcalde pedani, el qual s'ocupava de reunir-se amb els veïns i representar el barri. En aquest document veiem com en Jacint Folch, alcalde pedani de Santa Eulàlia, comunica a l'Ajuntament la situació de la Francisca Susana. Aquesta veïna va ser agredida pel seu marit i demanava ajuda a les autoritats municipals per recuperar les seves pertinences (s'entén que va marxar de casa). D'entrada el marit no volia acatar les autoritats. Però en l’anotació del marge veiem que finalment l'assumpte es resolgué "satisfactòriament entre els consorts" i l'home demanà disculpes pel greuge. Per tant, observem com la violència de gènere no era jutjada, sinó tractada i acceptada amb tota normalitat. El marit demanà perdó per no fer cas a les autoritats, no pas per pegar a la seva dona.

Carrer Pareto, 22 (nens - escola núm. 7). El 1949 aquest edifici era una escola pública de nens (escola número 7). El propietari era Pere Coca i l'Ajuntament li pagava un lloguer. L'edifici havia estat construït el 1925 expressament per a ser una escola. L'arquitecte fou Lluís Gonzaga Colomer i Ballot. A partir de 1970 s'hi va instal·lar la biblioteca pública del barri de Santa Eulàlia, fins el seu tancament l'any 2021.

Carrer Santa Eulàlia, 52 (nens - escola núm. 9). El 1947 aquest local era propietat de Juan Calvo i l'Ajuntament el tenia llogat com a escola pública de nens (escola número 9). L'adreça era carrer de Santa Eulàlia, 52 (la numeració podria haver canviat).

Tiratge a part de la revista "Ibérica" número 756. Extreta de la llicència d'obres de legalització de la fàbrica Ánonima Barcelonesa de Colas y Abonos (C410194312411)

Carrer Pareto, 6 (nenes - escola núm. 20). El 1949 era una escola pública de nenes (escola número 20). L'edifici era propietat de Magí Castany i l'Ajuntament li pagava un lloguer.

Carrer Santa Eulàlia, 68 (nenes - escola núm. 26). El 1949 era una escola pública de nenes (escola número 26). Eren uns baixos propietat de la societat Herederos de Juan Calvo, a qui l'Ajuntament els pagava un lloguer.

Avinguda de la Gran Via - Grup Escolar Francesc Macià (Nenes planta baixa, nens planta superior). Escola construïda per l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt per encàrrec de l'ajuntament republicà l'any 1934. Durant el Franquisme fou anomenat Grupo Escolar Calvo Sotelo i les classes de nenes estaven ubicades a la planta baixa i les de nens a la planta superior. Estava situada a l'avinguda de la Granvia de l'Hospitalet, a la cantonada amb el carrer de Castelao (en aquest espai actualment hi ha l'Escola Prat de la Manta).

Carrer Comerç, 79 (parvulari - escola núm. 28). Es tractava d'una escola pública de pàrvuls, situada al número 79 del carrer del Comerç. L'edifici havia estat construït el 1931 per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt i el propietari era Antoni Comas. Ja des de l'inici estava pensat com a escola. El 1949 seguia sent propietat d'Antoni Comas i l'Ajuntament li pagava un lloguer. El 1957 l'edifici fou reformat per transformar-se en un forn de ceràmica artesanal. El 2003 es concedí llicència per enderrocar-se i fer-hi l'edifici de pisos actual.

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom del carrers "Pasaje A.", Pi i Margall, Maluquer, Treball, Salvadors, Alós, Santa Eulàlia, Torrent Gornal, Maluquer i Ponsich. Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.

Sol·licitud del sereno de Santa Eulàlia, Francisco Ballester Sánchez, perquè es deixi sense efecte la modificació de la divisió del barri on presta serveis. La sol·licitud va acompanyada d'alguns plecs de signatures de veïns i comerços del barri. En el document és interessant veure el segell de molts comerços del barri.

De tot el fons documental dipositat a l'Arxiu Municipal, aquest testament és el document més antic on s'esmenta la població d'Hospitalet i la seva parròquia de Santa Eulalia de Provençana. El testament és de 1507 i va ser dictat, amb motiu de greu malaltia, per Gabriel Roig, de la parròquia de Santa Eulalia de Provençana. Després de la introducció acostumada en aquesta classe de documents en la qual, especialment, es fa referència a la seva completa lucidesa, nomena marmessores a Bernat Pagès i el seu fill Pere, a Pere Tarragona i a Pere Font, prevere, tots ells de la citada parròquia, als qui faculta i encarrega complir la seva última voluntat: 1)Que dels seus béns es prenguin les quantitats necessàries per a pagament de deutes i satisfacció d'injúries. 2)Que es prenguin 10 lliures per a preparar la seva sepultura, celebració de missa de cos present, de tertii diey. Si sobra alguna cosa de la citada quantitat es destini a misses, si faltés que s'agafi d'altres béns. 3)Celebrar el trentenari vulgarment dit de Sant Amador, que tan popular va ser durant tota l'Edat mitjana, en Santa Eulalia de Procençana en el cementiri de la qual tria la seva sepultura, en el got familiar, per a tot això estableix un llegat de 33 sous. 4)Llega a l'ermita de Santa María de Bellvitge (capelle Beate Marie de Beluje, la diu) 40 sous. És el més important de tots els seus llegats i en ells degué influir no sols la tradicional devoció de la pagesia hospitalense cap a la seva Verge de Bellvitge, sinó també el fet que a la fi del segle anterior (1493) s'havia emprès l'edificació d'un nou temple, possiblement més capaç, per al qual la pròpia ciutat de Barcelona va regalar la pedra de les seves pedreres. 5)A la Capella de Santa Càndida de l'Hospital, 5 sou. Els pelegrins, que van ser moltíssims durant el segle XV, sobretot durant els anomenats perdons de Santa Eulàlia, trobaven el camí assenyalat per esglésies o monuments dedicats a la santa o hospitals-alberg, com va ser el cas d'Hospitalet. Quan en 1417 es va autoritzar el capellà del nostre hospital per a recaptar almoines per al sosteniment d'aquest, s'assenyala que estava dedicat a Sant Bartolomé, Sant Blas i Saint Lucia. En el mateix segle canvia ja de nom el titular de la seva capella i passa a ser-ho Santa Càndida, com encara ho era en la data del testament de Gabriel Roig. 6)A l'església major (Ecclesie Majori) d'Hospitalet, 10 sous. És de sobres conegut el fet que la nova església es construeix durant el segle XV. En el 1496, encara no està acabada; les obres del campanar degueren començar-se en aquells dies, ja que en aquest any els veïns d'Hospitalet van aconseguir permís per a obtenir la pedra necessària de les pedreres municipals de Barcelona, com va succeir amb Bellvitge, per a “fer un campanar en la sglesia de sa Pobla de l'Hospitalet”. Deu anys després el Vicari General de la diòcesi autoritzava el trasllat de les campanes de Provençana al nou temple. Que Gabriel Roig estableixi un llegat pro operi Ecclesie Majori, bé pot voler indicar que no estava acabada del tot la fàbrica d'aquesta. 7)A tots i cadascun dels altres raspalls de la citada església 6 diners. 8)A la seva dona, Antònia, dels seus béns, a més del dot, 15 lliures. 9)A la seva filla Angelina, 40 lliures. 10)Al fill per néixer (fructi sive prenyat) si arribava a bon port, altres 40 lliures, sobre els seus béns mobles i immobles. 11)Hereu universal el seu fill Bernat, si visqués o, en defecte d'això els seus fills legítims, de tenir-los, en cas contrari el fill esperat, si fos home, si no és així la citada Angelina o els seus successors legítims. 12)Testimonis Jaume Bases i Rafel Oliver, de la mateixa parròquia. A continuació i ja fora del text del testament figura una llista de les persones als qui deu alguna cosa, amb expressió de la quantitat, sens dubte per a ús dels seus marmessors. Copiem a continuació la relació citada, malgrat les evidents dificultats que ofereix la seva lectura, substituint per claudàtors [ ] aquelles paraules la lectura de les quals no ens ha estat possible: Primo debeo al señor en Francesch Amigo 6 libras Item al senyor en Benet Terragona 5 libras Item al senyor en Jacme Bruneta 4 libras 10 s. Item en Anthoni Squarter 4 s. Item en Pere deles Egoes 4 s. Item en Pau Bages 4 s. Item en Rafell dela Torre de Mossen [ ] 3 libras 6 s. Item mes una [ ] [ ] Item Antich Geronella 2 libras Item a Na Venrella de Sants que resta de hun bou 3 libras 13 s. Item Madona [ ] 2 libras 16 s. Item al senyor en Duran per laurarli 13 libras Item encara confessa deure a xxvi de febrer al senyor en [ ] 10 libras

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom dels carrers Igualdad, Francisco Elias, Prat de la Manta, Nazareth, Independencia, Fermín Galán i Pasaje S. Antonio. Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom dels carrers Transversal, Moderna, Agricultura, Morera i Àngel Guimerà. Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom dels carrers Àngel Guimerà, Gasòmetre, Rosell, Amadeu Torner, Santa Eulàlia i Aprestadora. Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom dels carrers Pi i Margall (Santa Eulàlia), Avenida Metro i “Cocheras Metro”. Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom dels carrers Fermín Galán, Pi i Margall, Pareto, J. Anselm Clavé, Estació F.C.C, Àngel Guimerà. Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom dels carrers Àngel Guimerà i Pi i Margall (Santa Eulàlia). Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom dels carrers Aprestadora i Buenos Aires. Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom dels carrers Alexandre Sancho (General Prim), Muns i Agricultura. Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.

Llista de veïns i veïnes de l'Hospitalet, ordenats alfabèticament per cognom dels carrers Pi i Margall (Santa Eulàlia), García Hernández i Comerç. Elaborada amb dades de l'any 1934. Són tots els habitants empadronats a la ciutat que a la data de 15 d'abril de 1935 tindrien almenys 23 anys. Inclou informacions com: edat, professió i adreça.