Eduard Arranz Bravo de Laguna va néixer a Barcelona el 1941, fill d'Antolín Arranz de Blas, vasc nascut a Sestao, i d'Angélica Bravo de Laguna di Napoli, argentina nascuda a Carhué, filla de mare napolitana i de pare canari. La seva vinculació amb la ciutat de l'Hospitalet ve de molt lluny ja que el seu pare va fundar el 1941 a Barcelona una ferreteria de suministres industrials que va obrir aviat delegació a l'Hospitalet, la ferreteria industrial ACAB, que va estar situada al barri Centre, primer al carrer Enric Prat de la Riba, llavors Avenida de Generalísimo Franco, i després al carrer Santa Anna, que va estar activa a la ciutat fins el 2012. Dels dos germans seus que van portar aquest negoci, Arturo i Carlos, un, el seu germà gran, Arturo, es va establir a viure amb la seva família a l'Hospitalet el 1958, on van néixer quatre dels seus set fills, tres dels quals es van significar posteriorment com a destacats activistes culturals a la ciutat.
La vinculació artística d'Arranz Bravo amb la ciutat també ve de lluny, doncs havia guanyat el 1968 un premi de pintura "Ciutat de l'Hospitalet", quan tot just començava la seva carrera. El «Premio de Pintura Ciudad de Hospitalet» neix, impulsat per l'Ajuntament i amb l'assessorament de l'Agrupació Amics de la Música, l'any 1965 i es crea com a iniciativa per promocionar i donar suport a l'art. Les obres premiades, en quedar de propietat municipal, passaven automàticament al fons artístic de la ciutat. Aquest premi va tenir una especial incidència pública donada la proximitat de l'Hospitalet amb Barcelona, les escases convocatòries d'aquestes característiques i el criteri modern i obert del jurat qualificador, entre els quals hi havia els crítics d'art Alexandre Cirici i Pellicer o Cesareo Rodríguez Aguilera. El premis es van mantenir fins el 1974. El fet que es convoqués en plena dècada dels seixanta, tot coincidint amb l'arribada d'una nova generació portadora d'un esperit que intentà reaccionar davant el llenguatge de l'abstracció i l'informalisme, va provocar que les successives convocatòries reflectissin un nou esperit que es materialitza en una figuració que retorna al dibuix com a base acadèmica i que recupera la figura humana com a especulació formal i com a mirall de la dimensió social. Dins d'aquest grup hi trobem, a la important col·lecció d'art de l'Ajuntament de l'Hospitalet, obres d'Eduardo Arranz Bravo, així com també de Rafael Bartolozzi, de Francesc Artigau, de Robert Llimós i de Gerard Sala.
Eduard Arranz Bravo va anar guanyant cada cop un més gran reconeixement i notorietat per la seva obra, cada cop més propera al moviment pop que imperava a l'època, i per les accions artístiques i "perfomances" realitzades durant els anys setanta en societat artística amb el pintor Rafael Lozano Bartolozzi -com la realitzada a la fàbrica Tipel de Parets de Isidor Prenafeta, per exemple- societat artística que va deixar d'existir el 1981.
L'alcalde Pujana, coneixedor de la seva obra, i d'aquesta vinculació artística amb la ciutat, li encarrega el 1984 que faci una escultura que pugui representar simbólicament la ciutat de l'Hospitalet. L'escultura en bronze resultant va ser nomenada "L'Acollidora" i va ser presentada públicament, en la seva versió petita, que l'Ajuntament fa servir com a regal institucional, per l'alcalde Juan Ignacio Pujana i pel crític d'art José Corredor Matheos, al Saló de Plens el dia 19 d'abril de 1985. L'escultura pública en bronze de gran tamany va ser instal·lada a la Rambla Just Oliveras i inaugurada un any després, el dia de Sant Jordi de 1986.
En paraules del poeta i crític d’art José Corredor-Matheos aparegudes en el fullet de presentació de l’obra: “L’Acollidora, un gran tema para una escultura monumental, viene a simbolitzar la voluntat de los vecinos de abrirse, hacia afuera y hacia adentro. Arranz-Bravo, en su extraordinària creación plàstica, le ha puesto en las manos una bandeja. Vacía. Se habrá vaciado, pensamos, de dar tanto. Pero, vacía como està, parece más cargada y repleta. En otras épocas –barrocas o neoclásicas, es igual- la bandeja estaria repleta de frutos de la tierra. Ahora esto resultaria ingenuo, simple. Podemos imaginar todo lo que hay en ella. Y mejor aún, verlo, porque lo mejor que que l’Acollidora ofrece es invisible: la bienvenida, la cordialidad, la hospitalidad”.
